L’ADÉU AL PASSAT

 

Com cada any, als darrers espeternecs de la primavera, arriba ple de joia el solstici d’estiu, la nit més màgica de l’any, la nit del foc i de la purificació, la nit que inicia un nou període estacional i que ens anuncia la plenitud de la creació que podrem viure durant l’estiu i, si així ho decidim, durant la resta de la nostra vida.

 

De temps ancestrals, i en cultures molt diferents, la nit de Sant Joan és aprofitada per celebrar el despertar a la nova vida que s’ha anat gestant durant la primavera. Aquesta nit simbolitzada pel foc purificador, ens recorda, la necessitat imperiosa de deixar marxar tot l’equipatge que ens impedeix avançar, de deixar córrer tots aquells pensaments que ens limiten i fan la nostra vida feixuga, de cremar a la foguera totes les nostres culpes, tots els nostres ressentiments, totes les nostres pors, de purificar la nostra vida amb el fum i l’aroma intens de mil herbes oloroses acabades de collir, de dansar joiosos i juganers al voltant de les flames per reconciliar-nos amb el nostre infant interior que reneix cada any amb la seva innocència intacta.

 

Així, Sant Joan, ens retorna amb tossuderia la nostra virginitat d’éssers humans que, immersos en una societat agressiva, dia a dia, van perdent no tant sols la innocència, sinó l’esperança de recuperar-la. Sant Joan és, doncs, aquell cant a la confiança, que ens arriba en una nit de gresca i de joia, que ens fa reviure, al voltant del foc, les nostres emocions i els nostres sentiments més íntims i sincers. És una nit que ens reconcilia amb nosaltres mateixos i ens va sentir membres d’un tot meravellós: la humanitat.

 

Cal, doncs, no deixar passar Sant Joan, sense haver-nos alliberat de tot el passat que ens esclavitza i ens fa oblidar la nostra pertinença al conjunt d’éssers privilegiats d’aquest món. Sant Joan ens recorda, sempre, les nostres capacitats més honorables: la nostra capacitat d’estimar de forma gratuïta, la nostra capacitat de respectar-nos a nosaltres mateixos, però també a tot allò que ens envolta, la nostra capacitat, en definitiva, de viure feliços i satisfets.

 

Aprofitem Sant Joan per renovar-nos com a éssers humans. Fem que sigui, cada any, una inflexió a la nostra vida que ens recondueixi al camí dels afortunats, dels agraïts, dels innocents i dels que escullen la felicitat com a únic objectiu.

 

Que res ni ningú ens faci perdre l’oportunitat de tornar al món dels vius. Si fins ara Sant Joan ens ha passat desapercebut, fem que, d’ara en endavant, ens serveixi d’àncora de retrobament amb la nostra part més sensible: aquella que és capaç de desvetllar-se cada matí agraint el regal d’un nou dia.

 

Que la nostra vida tingui sentit, no depèn de la nostra parella, dels nostres fills, de la nostra feina, de les nostres possessions materials; depèn únicament i exclusiva de la nostra manera d’observar la vida i de la nostra capacitat d’il·lusionar-nos i d’estimar. I, si ho volem, podrem fer que l’esperit de Sant Joan es repeteixi cada nit de l’any, permetent-nos viure amb joia cada instant de la nostra vida.

 

Regina Ferrando

24 de juny de 2004