EL VIOLINISTA

 

“Era una vegada un home que reflectia en la seva forma de vestir la derrota i en la seva forma d’actuar la mediocritat. Va succeir a Paris, en un carrer cèntric. Aquest home, brut i pudent, tocava un vell violí. Davant d’ell, a terra, hi havia una boina, amb l’esperança que els vianants sentissin pietat de la seva condició i li tiressin alguna moneda per portar a casa. El pobre home intentava tocar una melodia, però era del tot impossible identificar-la, degut al desafinat instrument i a la forma displicent i avorrida com tocava aquell violí.

 

Un famós concertista, que amb la seva esposa i uns amics sortia d’un teatre proper, va passar davant del captaire. Tots arrugaren la cara en sentir aquells sons tan discordants. I no pogueren resistir la temptació de riure’s del pobre home. L’esposa va demanar al concertista que toqués alguna cosa. L’home va fer un cop d’ull a les poques monedes de l’interior de la boina del captaire, i va decidir fer alguna cosa. Li va demanar que li deixés el violí i el captaire li oferí sense dubtar.

 

La primera cosa que feu el concertista fou afinar-lo. I a continuació, amb vigor i gran talent arrencà una melodia fascinant del vell instrument. Els seus amics començaren a aplaudir i els vianants començaren a fer rotllana per contemplar l’espectacle improvisat, i ben aviat una petita multitud escoltava embadalida l’estrany concert. La boina s’omplí no només de monedes, sinó també de molts bitllets, mentre el mestre tocava una melodia rere l’altra, amb tanta joia.

 

El captaire músic, cada vegada estava més content en veure l’espectacle i no parava de saltar i repetir orgullós a tots “Aquest és el meu violí!”, "Aquest és el meu violí!”. Cosa que, naturalment, era rigorosament certa.”

 

La vida ens dóna a tots “un violí”. Són els nostres coneixements, les nostres habilitats i les nostres actituds les que fan que soni d’una manera o d’una altra. I tenim la llibertat absoluta de tocar aquest violí com vulguem. Tenim la facultat de decidir què farem amb la nostra vida, però això, clar, és tant un dret meravellós com una responsabilitat formidable.

 

Massa vegades pretenem tenir els mateixos drets que aquells que s’han esmerçat a “afinar el seu violí”, quan nosaltres ni tant sols hem posat les cordes al nostre. Tots aspirem a pujar al carro dels triomfadors, però no tots ens preparem de la mateixa manera per aconseguir-ho.

 

Si volem que la vida ens somrigui, cosa que, naturalment, tots desitgem, cal que posem el nostre gra de sorra per aconseguir-ho. Cal que agafem les rendes de la nostra vida, cal que ens fem càrrec de la responsabilitat que ens pertoca i deixem de donar la culpa als altres de la nostra dissort.

 

En la mesura que el nostre violí estigui en perfectes condicions, en la mesura que ens esmercem a aprendre la manera de tocar-lo amb mestria, els sons del nostre instrument seran de bona qualitat, plaents per als que ens escolten i, com a conseqüència, obtindrem la recompensa esperada.

 

Tots els grans músics saben que per tocar bé un instrument, cal assajar moltes hores. Massa vegades, però, ens fa mandra posar-nos-hi i pretenem obtenir els mateixos resultats sense haver fet res per aconseguir-ho. Si volem que la vida sigui justa amb nosaltres, cal que nosaltres siguem justos amb la vida. El resultat final depèn de la nostra contribució. No amaguem el cap sota l’ala i posem-nos-hi.

 

Regina Ferrando

17 de juny de 2004