EL DESAFERRAMENT

 

L’assignatura més important que hem vingut a aprendre a l’escola de la vida és el desaferrament. El desaferrament és l’únic mitjà que ens permet aconseguir la felicitat. I la felicitat és, com ja hem dit moltes vegades, la nostra fita principal.

 

Això vol dir, que en la mesura que retem aferrats a la família, a la parella, a la feina o a qualsevol altra cosa, hem de saber entendre que hi ha quelcom que no fem prou bé.

 

Els aferraments ens fan esdevenir éssers dependents de circumstàncies que ens són externes. És com quan el vaixell ancorat que, per molt que faci força, si abans no lleva l’àncora, poc podrà avançar.

 

Nosaltres, igual que els vaixells, molt sovint i de forma totalment inconscient, ens ancorem en altres persones, en actituds, en idees, en addiccions. Mentre siguem dependents, mentre necessitem l’existència d’altri per existir i, el que és més important, mentre no siguem capaços d’agafar les regnes de la nostra vida, la nostra existència no serà conseqüent amb el nostre camí de creixement que ens mena a la felicitat.

 

Totes les dependències, tots els aferraments, proporcionen, tard o d’hora, grans munts d’infelicitat i d’insatisfacció, perquè ens fan perdre la visió de la realitat que només podem copsar des del present.

 

Tots els éssers humans, som éssers complets en nosaltres mateixos. Deixem de ser-ho, en el moment que restem convençuts que la nostra felicitat passa per tenir algú a la vora o per aconseguir qualsevol fita externa.

 

Quan som infants, depenem dels nostres pares, que tenen cura de nosaltres. A mesura que creixem, hauríem d’anar llevant l’àncora que ens aferra a ells i anar adquirint la independència necessària per poder desenvolupar-nos com a éssers humans lliures.

 

Per aconseguir aquesta fita, l’educació rebuda hi fa molt. Massa sovint, però, ens trobem amb pares excessivament protectors que, amb tota la bona fe, no permeten que els seus fills creixin.

 

Els pares i educadors, si volem fer la feina ben feta, hem d’aprendre que estimar vol dir deixar créixer en llibertat. Massa sovint, i amb la bona intenció d’estalviar sofriment als altres, eduquem persones dependents que són totalment incapaces d’assolir el grau de responsabilitat que els pertoca.

 

No ens aferrem a res ni a ningú i, alhora, no deixem que res ni ningú s’aferri a nosaltres. Estimem sense exigències, sense expectatives, de forma gratuïta. Així, podrem ser feliços i deixarem ser-ho a aquells que ens envolten.

 

Regina Ferrando

10 de juny de 2004