LA CLAU DE LA FELICITAT
La clau de la
felicitat rau en la capacitat per poder viure el present. Això vol dir que és
imprescindible que el nostre cos i la nostra ment visquin el mateix moment, com
a espai de centrament, com a únic temps que existeix.
El nostre cos viu
sempre el moment present. És la nostra àncora a la realitat. Escoltar, tenir
consciència del cos és, doncs, una de les millors maneres de viure. La nostra
ment, en canvi, si la tenim mal educada, que és el més habitual, viatja
constantment entre el passat i el futur, impedint-nos el gaudi de moltes
estones de felicitat.
Quan la nostra ment
resta ancorada en el passat, en un diàleg intern persistent, degut a la poca
capacitat de perdonar-nos i perdonar els altres, ens impossibilita la vivència
del present. Quan la nostra ment resta ancorada en el passat, literalment
deixem de viure per vegetar.
I la ment no viu el
present quan ens sentim culpables, quan tenim nostàlgia, quan estem ressentits,
quan estem plens de pors, quan ho veiem tot negre, quan ens sentim insegurs,
quan hem perdut la confiança en nosaltres mateixos i en els altres, i això ens
fa sentir infeliços i dissortats, ens fa pensar que aquesta vida no té sentit.
I, certament, una
vida així, no té cap mena de sentit. Quan vivim d’aquesta manera és que hem
perdut la nostra fita veritable, que és ser feliços i fer feliços a aquells que
ens envolten, que és estimar-nos i estimar, que és fer-nos la vida fàcil i
fer-los-la als altres.
La nostra felicitat
depèn només de nosaltres. De la nostra capacitat per llegir els esdeveniments
des de la consciència plena que totes i cada una de les coses que ens passen,
ens agradin o no, ens ofereixen un aprenentatge; que totes i cadascuna de les
persones que trobem pel nostre camí, tenen un missatge per a nosaltres,
agradable o no, però ple de saviesa. I tot això, només ho podem veure si el
nostre cos i la nostra ment viuen únicament el present. Mentre la nostra ment
està emboirada amb històries del passat o pors pel futur, no som capaços ni de
poder esbrinar allò que els esdeveniments ens volen dir, ni d’adonar-nos del
missatge que els altres tenen per a nosaltres.
Es tracta, doncs, de
viure com els infants, centrats en el present, sense judicar, amb la innocència
de renéixer a cada instant.
En la mesura que
puguem mirar la vida, a nosaltres mateixos i a tots els que ens envolten amb
ulls nous, sense prejudicis ni reticències, com si a cada moment acabéssim de
néixer, voldrà dir que hem retornat a la nostra fita principal: la plena
consciència del present i la capacitat d’acceptar i d’estimar sense fronteres.
L’amor i la por no poden conviure, la culpa i l’amor tampoc. Només
alliberant-nos del passat, mitjançant el perdó, recuperarem la capacitat
d’estimar i això és la felicitat.
Regina Ferrando
3 de juny de 2004