LA CLAU DE LA FELICITAT

 

La clau de la felicitat rau en la capacitat per poder viure el present. Això vol dir que és imprescindible que el nostre cos i la nostra ment visquin el mateix moment, com a espai de centrament, com a únic temps que existeix.

 

El nostre cos viu sempre el moment present. És la nostra àncora a la realitat. Escoltar, tenir consciència del cos és, doncs, una de les millors maneres de viure. La nostra ment, en canvi, si la tenim mal educada, que és el més habitual, viatja constantment entre el passat i el futur, impedint-nos el gaudi de moltes estones de felicitat.

 

Quan la nostra ment resta ancorada en el passat, en un diàleg intern persistent, degut a la poca capacitat de perdonar-nos i perdonar els altres, ens impossibilita la vivència del present. Quan la nostra ment resta ancorada en el passat, literalment deixem de viure per vegetar.

 

I la ment no viu el present quan ens sentim culpables, quan tenim nostàlgia, quan estem ressentits, quan estem plens de pors, quan ho veiem tot negre, quan ens sentim insegurs, quan hem perdut la confiança en nosaltres mateixos i en els altres, i això ens fa sentir infeliços i dissortats, ens fa pensar que aquesta vida no té sentit.

 

I, certament, una vida així, no té cap mena de sentit. Quan vivim d’aquesta manera és que hem perdut la nostra fita veritable, que és ser feliços i fer feliços a aquells que ens envolten, que és estimar-nos i estimar, que és fer-nos la vida fàcil i fer-los-la als altres.

 

La nostra felicitat depèn només de nosaltres. De la nostra capacitat per llegir els esdeveniments des de la consciència plena que totes i cada una de les coses que ens passen, ens agradin o no, ens ofereixen un aprenentatge; que totes i cadascuna de les persones que trobem pel nostre camí, tenen un missatge per a nosaltres, agradable o no, però ple de saviesa. I tot això, només ho podem veure si el nostre cos i la nostra ment viuen únicament el present. Mentre la nostra ment està emboirada amb històries del passat o pors pel futur, no som capaços ni de poder esbrinar allò que els esdeveniments ens volen dir, ni d’adonar-nos del missatge que els altres tenen per a nosaltres.

 

Es tracta, doncs, de viure com els infants, centrats en el present, sense judicar, amb la innocència de renéixer a cada instant.

 

En la mesura que puguem mirar la vida, a nosaltres mateixos i a tots els que ens envolten amb ulls nous, sense prejudicis ni reticències, com si a cada moment acabéssim de néixer, voldrà dir que hem retornat a la nostra fita principal: la plena consciència del present i la capacitat d’acceptar i d’estimar sense fronteres. L’amor i la por no poden conviure, la culpa i l’amor tampoc. Només alliberant-nos del passat, mitjançant el perdó, recuperarem la capacitat d’estimar i això és la felicitat.

 

Regina Ferrando

3 de juny de 2004