UN MÓN DE PLÀSTIC

 

El nostre món, el d’aquí, el ric, el políticament correcte, és cada vegada més de plàstic. Les nostres accions, molt sovint, esdevenen una caricatura grotesca d’allò que haurien de ser, amb l’única intenció inconscient de fer callar la consciència.

 

Així, les nostres relacions són cada vegada més superficials i planificades, fonamentades, sobretot, en el benefici que en puguem extreure. Un bon exemple d’aquesta caricatura col·lectiva la podrem trobar en alguns polítics. Aquells que mesuren les seves paraules amb l’única intenció de plaure al major nombre de persones que, en darrera instància, esdevenen nombre de vots a les properes eleccions, i que dir la  veritat o no ho consideren una qüestió secundària. Es dóna la còmica circumstància que, un mateix polític, pot dir coses diferents, depenent que estigui governant o a l’oposició. És a dir, si avui està governant pot dir blanc i si demà és a l’oposició pot dir negre, només per portar la contrària, sense ni tant sols posar-se vermell. “És el joc polític”, diuen.

 

El món de la política actual és, doncs, salvant honroses excepcions, un meravellós món de plàstic, en el què cada peça es mou calculant-ne les conseqüències i amb els moviments precisos per aconseguir l’objectiu desitjat: la permanència en el poder, l’anorreament de l’adversari polític i, amb una mica de sort, algun benefici per als ciutadans que els han votat.

 

Però aquest comportament de la classe política, no s’allunya gaire del comportament normal de la nostra societat que s’està convertint, de mica en mica, en freda i calculadora. El seu nucli principal, la persona, passa cada vegada més a segon terme. Mai com ara hi ha hagut tantes persones que se senten aïllades i soles. La vida social va essent substituïda per la vida cibernètica i l’ordinador està esdevenint la nostra sala de reunions. A les llars, el televisor ha esdevingut el protagonista de la vida familiar. Un protagonista que impedeix el diàleg de la resta de la família.

 

Ara bé, pel damunt de totes les nostres mancances, tots sense excepció, comptem amb un cor que batega i que per naturalesa cerca incansablement el batec de l’altre. Per molt que el nostre intel·lecte i les circumstàncies actuals ens condemnin a una vida de plàstic, comptem amb un cabal d’emocions suficient per poder superar la nostra pròpia mediocritat i deixar florir la persona meravellosa que tots portem a dintre.

 

Tenim al davant un futur esperançador. Hi ha cada vegada més persones que aposten per l’autenticitat, la veritat, la innocència. Persones convençudes de què la dignitat humana i la llibertat són molt més importants que qualsevol mena de benestar material, que ens condemni a la mentida. Persones que saben que només aquelles accions que expressen amor autèntic poden canviar el món.

 

Regina Ferrando

13 de maig de 2004