UN MÓN DE PLÀSTIC
El nostre món, el
d’aquí, el ric, el políticament correcte, és cada vegada més de plàstic. Les
nostres accions, molt sovint, esdevenen una caricatura grotesca d’allò que
haurien de ser, amb l’única intenció inconscient de fer callar la consciència.
Així, les nostres
relacions són cada vegada més superficials i planificades, fonamentades,
sobretot, en el benefici que en puguem extreure. Un bon exemple d’aquesta
caricatura col·lectiva la podrem trobar en alguns polítics. Aquells que mesuren
les seves paraules amb l’única intenció de plaure al major nombre de persones
que, en darrera instància, esdevenen nombre de vots a les properes eleccions, i
que dir la veritat o no ho consideren
una qüestió secundària. Es dóna la còmica circumstància que, un mateix polític,
pot dir coses diferents, depenent que estigui governant o a l’oposició. És a
dir, si avui està governant pot dir blanc
i si demà és a l’oposició pot dir negre,
només per portar la contrària, sense ni tant sols posar-se vermell. “És el joc
polític”, diuen.
El món de la
política actual és, doncs, salvant honroses excepcions, un meravellós món de
plàstic, en el què cada peça es mou calculant-ne les conseqüències i amb els
moviments precisos per aconseguir l’objectiu desitjat: la permanència en el
poder, l’anorreament de l’adversari polític i, amb una mica de sort, algun
benefici per als ciutadans que els han votat.
Però aquest
comportament de la classe política, no s’allunya gaire del comportament normal
de la nostra societat que s’està convertint, de mica en mica, en freda i
calculadora. El seu nucli principal, la persona, passa cada vegada més a segon
terme. Mai com ara hi ha hagut tantes persones que se senten aïllades i soles.
La vida social va essent substituïda per la vida cibernètica i l’ordinador està
esdevenint la nostra sala de reunions. A les llars, el televisor ha esdevingut
el protagonista de la vida familiar. Un protagonista que impedeix el diàleg de
la resta de la família.
Ara bé, pel damunt
de totes les nostres mancances, tots sense excepció, comptem amb un cor que
batega i que per naturalesa cerca incansablement el batec de l’altre. Per molt
que el nostre intel·lecte i les circumstàncies actuals ens condemnin a una vida
de plàstic, comptem amb un cabal d’emocions suficient per poder superar la
nostra pròpia mediocritat i deixar florir la persona meravellosa que tots
portem a dintre.
Tenim al davant un
futur esperançador. Hi ha cada vegada més persones que aposten per
l’autenticitat, la veritat, la innocència. Persones convençudes de què la
dignitat humana i la llibertat són molt més importants que qualsevol mena de
benestar material, que ens condemni a la mentida. Persones que saben que només
aquelles accions que expressen amor autèntic poden canviar el món.
Regina Ferrando
13 de maig de 2004