LA METAMORFOSI CULTURAL

 

No fa gaire, pel carrer, vaig sentir una mare que increpava el seu fill, d’uns 9 anys, que jugava esbojarradament amb un company. Li deia: “que no ho veus que ja comences a ser gran per fer aquestes bestieses?”. Jugar era fer bestieses! Llavors, fer-se gran és una maledicció, perquè ja no pots fer rucades! Aquella bona dona, amb tota la bona fe del món, m’havia proveït d’un material de valor incalculable, perquè avui poguéssim fer petar la xerrada.

 

Doncs, sí, la nostra cultura considera el fet de fer-se gran, com la pèrdua graonada de la nostra capacitat de ser entremaliats, de ser murris, de ser juganers, de ser riallers, de ser capaços, en definitiva, de saber gaudir de la vida. Així, a mesura que ens fem grans i anem ingressant en el col·lectiu de persones respectables, anem reprimint el nostre infant interior, fins a ofegar-lo per complet per poder formar part del clan dels assenyats.

 

Potser algun dia, en un moment de lucidesa, ens adonarem que ens ha passat la vida sense adonar-nos-en. Mentrestant, podem anar vivint encaboriats en les nostres coses, presoners de la nostra ment, mentre esdeveniments formidables passen al nostre voltant. Això sí, molt pendents del què diran.

 

Acabarem els nostres dies com a persones honorables i serioses, de ben segur, però quan penso la quantitat de moments feliços que haurem deixat per estrenar, la idea m’esfereeix.

 

El gaudi, el plaer, la joia, digueu-ho com vulgueu, són una part fonamental de la nostra vida. És pràcticament impossible que sempre siguem seriosos, coherents i respectables, això només s’aconsegueix amb un nivell de d’auto-repressió fora de mida, que l’única cosa que ens aporta és tensió i malaltia.

 

Si volem viure bé i saludables, hem de deixar sortir a passejar el nostre infant interior, almenys amb la mateixa freqüència que fem sortir el nostre adult respectable.

 

No deixem que la nostra vida es marceixi plena transcendència. Frivolitzar, banalitzar, de tant en tant, és una bona manera de mantenir el nostre infant interior despert. En aquestes ocasions, només tindrem un problema i és allò que els altres puguin pensar de nosaltres.

 

Mireu, mentre la nostra principal preocupació sigui allò que els altres pensen de nosaltres, serem tot el respectables que vulgueu, però per dins ens anirem corsecant sense extraure de la vida, ni la meitat del suc. Deixem que els altres tinguin llibertat de pensament, però nosaltres aprenguem a gaudir de tots i cadascun dels esdeveniments que la vida ens regala a desdir.

 

Regina Ferrando

6 de maig de 2004