RIURE DE NOSALTRES MATEIXOS

 

Massa sovint, som incapaços de riure de nosaltres mateixos. Ens prenem la vida tan seriosament, som tan responsables i tan perfeccionistes, que ens passem moltes estones emmurriats amb la nostra persona, per no ser tal com ens agradaria que fos.

 

Tanmateix, en el nostre pas per aquest món, hi ha coses molt més importants per ocupar el nostre pensament que aquesta exigència malaltissa que en molts moments vivim en pròpia carn.

 

A la vida hi ha temps per a tot. Temps per ser seriós i, sobretot, temps per gaudir, temps per banalitzar, temps per passar-s’ho bé. Qualsevol cosa de les que fem, pot fer-se tens i seriós o bé rialler i relaxat. Possiblement serà millor la que fem riallers i relaxats, tot i que ens sembli que és a l’inrevés.

 

Fixeu-vos que quan parlem de coses importants, tendim a posar cara seriosa, per por que en somriure ens prenguin per beneitons. Així, de mica en mica, hem anat desterrant el somriure de la nostra vida i el nostre rostre ha adoptat un rictus políticament correcte, però que ens allunya i ens fa perdre la capacitat de gaudi essencial, perquè la nostra persona es pugui desenvolupar en harmonia.

 

Tot en la nostra vida ha d’estar en equilibri. La nostra felicitat depèn de la capacitat de restar en el punt mig dels dos extrems de qualsevol dualitat. Això és, ser seriós i rialler en la mateixa mesura, sense deixar que cap de les dues capacitat guanyi terreny a l’altre.

 

Si les persones que ens envolten ens tenen per seriosos, haurem de fer quelcom que els ajudi a trencar l’esquema. Ningú, que vulgui gaudir de bona salut, no pot ser sempre seriós o, al contrari, ningú que banalitzi contínuament, podrà viure en harmonia amb l’entorn.

 

Cada una de les nostres capacitats, presenta els dos extrems, i la nostra tasca consisteix a cercar, sense defallença, l’equilibri necessari per ser capaços de viure assossegats i en pau.

 

Així, de mica en mica, ens anirem convertint en persones indefinibles, però equilibrades, ja que les etiquetes sempre polaritzen les nostres capacitats. Hem de saber arribar al punt de poder riure’ns de nosaltres mateixos i, alhora, respectar-nos amb la mateixa proporció. Que els altres no puguin dir-nos seriosos o alegres, sinó que ens vegin com éssers encantadors, dúctils, flexibles i capaços, sobretot, de viure de forma senzilla.

 

I és, en aquesta senzillesa, on raurà el nostre encant i la nostra felicitat.

 

Regina Ferrando

29 d’abril de 2004