RIURE DE NOSALTRES MATEIXOS
Massa sovint, som
incapaços de riure de nosaltres mateixos. Ens prenem la vida tan seriosament,
som tan responsables i tan perfeccionistes, que ens passem moltes estones
emmurriats amb la nostra persona, per no ser tal com ens agradaria que fos.
Tanmateix, en el
nostre pas per aquest món, hi ha coses molt més importants per ocupar el nostre
pensament que aquesta exigència malaltissa que en molts moments vivim en pròpia
carn.
A la vida hi ha
temps per a tot. Temps per ser seriós i, sobretot, temps per gaudir, temps per
banalitzar, temps per passar-s’ho bé. Qualsevol cosa de les que fem, pot fer-se
tens i seriós o bé rialler i relaxat. Possiblement serà millor la que fem
riallers i relaxats, tot i que ens sembli que és a l’inrevés.
Fixeu-vos que quan
parlem de coses importants, tendim a posar cara seriosa, per por que en
somriure ens prenguin per beneitons. Així, de mica en mica, hem anat desterrant
el somriure de la nostra vida i el nostre rostre ha adoptat un rictus
políticament correcte, però que ens allunya i ens fa perdre la capacitat de
gaudi essencial, perquè la nostra persona es pugui desenvolupar en harmonia.
Tot en la nostra
vida ha d’estar en equilibri. La nostra felicitat depèn de la capacitat de
restar en el punt mig dels dos extrems de qualsevol dualitat. Això és, ser
seriós i rialler en la mateixa mesura, sense deixar que cap de les dues
capacitat guanyi terreny a l’altre.
Si les persones que
ens envolten ens tenen per seriosos, haurem de fer quelcom que els ajudi a
trencar l’esquema. Ningú, que vulgui gaudir de bona salut, no pot ser sempre
seriós o, al contrari, ningú que banalitzi contínuament, podrà viure en
harmonia amb l’entorn.
Cada una de les
nostres capacitats, presenta els dos extrems, i la nostra tasca consisteix a
cercar, sense defallença, l’equilibri necessari per ser capaços de viure
assossegats i en pau.
Així, de mica en
mica, ens anirem convertint en persones indefinibles, però equilibrades, ja que
les etiquetes sempre polaritzen les nostres capacitats. Hem de saber arribar al
punt de poder riure’ns de nosaltres mateixos i, alhora, respectar-nos amb la
mateixa proporció. Que els altres no puguin dir-nos seriosos o alegres, sinó
que ens vegin com éssers encantadors, dúctils, flexibles i capaços, sobretot,
de viure de forma senzilla.
I és, en aquesta
senzillesa, on raurà el nostre encant i la nostra felicitat.
Regina Ferrando
29 d’abril de 2004