LES UTOPIES DEL LLENGUATGE

Els éssers humans evolucionats ens comuniquem amb els altres mitjançant el llenguatge oral. Amb les paraules intentem fer entendre el nostre pensament, el nostre estat d’ànim, els nostres desigs, les nostres sospites, les nostres pors, en definitiva, tot allò que sura per la nostra consciència.

Sovint oblidem, però, que les paraules constitueixen una part molt petita del nostre llenguatge comunicatiu. Avui, sabem que el llenguatge del cos, la mirada, el to de la veu, el gest, l’actitud, comuniquen moltes més coses que no pas la paraula.

Per tant, podríem assegurar que la nostra manera de viure, de moure’ns, de mirar, de riure, de parlar, diuen molt més als altres que tot allò que podem expressar amb paraules més o menys ben trobades.

Quan parlem de creixement personal, de sentiments i d’emocions, la paraula es fa del tot ineficaç i enganyosa. Les paraules que expressen idees abstractes com amor, bellesa, sinceritat, amistat, ... i tantes d’altres, tenen significats diferents per a cada persona. Cada un de nosaltres les entén d’acord amb el seu sistema de creences, amb la seva experiència personal, amb la seva moral, amb la seva cultura i, per tant, podem entrar en un terreny relliscós quan ens aventurem a filosofar i a esplaiar-nos, submergint-nos en qualsevol d’aquestes idees abstractes, que prenen formes diferents, d’acord amb les diferents mentalitats.

Per això, existeix aquella dita popular: una imatge val més que mil paraules, que ens convida a passar a l’acció i deixar-nos de sermons i de discursos brillants.

Si parem atenció i ens observem amb minuciositat, ens adonarem que som capaços de fer tot el contrari d’allò que diem. Podem elaborar grans tesis a nivell intel·lectual, sense que es concretin en la nostra vida diària. Quants de nosaltres ens omplim la boca d’amor i, a l’hora de la veritat, no som ni delicats ni respectuosos amb les persones que ens envolten.

Hem d’estar disposats a desterrar tota mena d’incoherències de la nostra vida i a unificar en una sola cosa allò que pensem, allò que diem i allò que fem. No podem continuar aparentant allò que potser no som. Cal que deixem d’avergonyir-nos de les nostres mancances i comencem a mostrar-nos als altres sense enganys, amb innocència, amb la franquesa que ens produirà el fet d’acceptar-nos tal com som.

Fet això, el nostre llenguatge oral deixarà de ser enganyós, perquè tota la nostra persona expressarà una única realitat, permetent-nos una comunicació sense enganys, sense disfresses, sense falsedat. Així el nostre exemple podrà ser una ajuda per a aquells que ens envolten i ens estimen i, el que és més important, esdevindrem éssers lliures.

Regina Ferrando

18 de març de 2004