LA POR DE NOSALTRES MATEIXOS
Moltes vegades, en
el nostre procés de creixement, en sentim temptats d’aferrar-nos als vells
comportaments, malgrat ens perjudiquin, per por del canvi. Podem arribar a
trobar poderoses raons intel·lectuals per justificar la nostra manca de
decisió, quan en realitat al darrere de tots els raonaments, no hi ha més que
una por immensa a nosaltres mateixos.
L’educació en una
cultura d’exigència màxima i de perfeccionisme elevat a l’extrem, ens condemnen
a no acceptar-nos mai, perquè naturalment mai no arribem a la perfecció que ens
exigim.
La manca
d’acceptació personal és una font brutal de desamor que ens lliga a la
infelicitat, perquè ens impedeix acceptar els altres tal com són i, alhora, ens
incapacita per acceptar la realitat. Veiem els moments difícils, no com
oportunitats de creixement, sinó com catàstrofes irreparables que, si no estem
atents, ens converteixen en víctimes que veuen la vida com un perill constant,
com una cursa d’obstacles insuperable o com una col·lecció desafortunada de
mals moments.
La por a nosaltres
mateixos és un fantasma que ens paralitza i del què només ens podrem despendre,
quan siguem capaços de llençar-nos a la piscina, des de la confiança absoluta
que estarà ben plena d’aigua.
La por és una arma
letal que ens fa perdre la confiança. Sense confiança ens sentim totalment
insegurs i, és en aquest moment, en què correm el perill de començar a creure
que tot és un desastre.
Ni tot és un
desastre, ni res en aquesta vida és perquè si. De tots els moments viscuts, en
podem extreure un ensenyament. I, curiosament, els moments difícils són els
mestres més efectius, si els sabem aprofitar.
Cadascun de
nosaltres posseeix el seu bagatge, personal i intransferible, d’oportunitats i
d’amenaces. Tots estem progressant per un camí de creixement del que tots,
absolutament tots, en sortirem amb un cum laude. El camí
serà més fàcil o més difícil, depenent de la capacitat de cadascú per veure la
vida com un conjunt d’oportunitats per créixer o com un dissortat cúmul de
moments sense sentit.
Som lliures per
escollir la nostra manera de viure la vida. De nosaltres depèn el gaudi
apassionat del present o l’empresonament constant en el passat, que només du patiment.
Revestim-nos de
valor i encarem la vida amb la confiança absoluta que ens posarà al davant allò
que ens convé i, quan així sigui, caminem amb la cara ben alta enfocada en el
desig de felicitat i de transcendència.
Regina Ferrando
4 de març de 2004