LA POR DE NOSALTRES MATEIXOS

 

Moltes vegades, en el nostre procés de creixement, en sentim temptats d’aferrar-nos als vells comportaments, malgrat ens perjudiquin, per por del canvi. Podem arribar a trobar poderoses raons intel·lectuals per justificar la nostra manca de decisió, quan en realitat al darrere de tots els raonaments, no hi ha més que una por immensa a nosaltres mateixos.

 

L’educació en una cultura d’exigència màxima i de perfeccionisme elevat a l’extrem, ens condemnen a no acceptar-nos mai, perquè naturalment mai no arribem a la perfecció que ens exigim.

 

La manca d’acceptació personal és una font brutal de desamor que ens lliga a la infelicitat, perquè ens impedeix acceptar els altres tal com són i, alhora, ens incapacita per acceptar la realitat. Veiem els moments difícils, no com oportunitats de creixement, sinó com catàstrofes irreparables que, si no estem atents, ens converteixen en víctimes que veuen la vida com un perill constant, com una cursa d’obstacles insuperable o com una col·lecció desafortunada de mals moments.

 

La por a nosaltres mateixos és un fantasma que ens paralitza i del què només ens podrem despendre, quan siguem capaços de llençar-nos a la piscina, des de la confiança absoluta que estarà ben plena d’aigua.

 

La por és una arma letal que ens fa perdre la confiança. Sense confiança ens sentim totalment insegurs i, és en aquest moment, en què correm el perill de començar a creure que tot és un desastre.

 

Ni tot és un desastre, ni res en aquesta vida és perquè si. De tots els moments viscuts, en podem extreure un ensenyament. I, curiosament, els moments difícils són els mestres més efectius, si els sabem aprofitar.

 

Cadascun de nosaltres posseeix el seu bagatge, personal i intransferible, d’oportunitats i d’amenaces. Tots estem progressant per un camí de creixement del que tots, absolutament tots, en sortirem amb un cum laude. El camí serà més fàcil o més difícil, depenent de la capacitat de cadascú per veure la vida com un conjunt d’oportunitats per créixer o com un dissortat cúmul de moments sense sentit.

 

Som lliures per escollir la nostra manera de viure la vida. De nosaltres depèn el gaudi apassionat del present o l’empresonament constant en el passat, que només  du patiment.

 

Revestim-nos de valor i encarem la vida amb la confiança absoluta que ens posarà al davant allò que ens convé i, quan així sigui, caminem amb la cara ben alta enfocada en el desig de felicitat i de transcendència.

 

Regina Ferrando

4 de març de 2004