DESPRÉS DE LA DISBAUXA... LA CALMA

 

I ara, després de la disbauxa del Carnaval, després d’haver eliminat tots els nostres dimonis, després d’haver apagat fins la darrera espurna d’energia contaminada, després d’haver llençat per la finestra totes les nostres frustracions i tots els nostres complexos, ens podem disposar a esguardar el nostre interior, deixant que totes les marees s’apaivaguin i, així, entrar en un procés de coneixement de nosaltres mateixos.

 

El camí de creixement és molt més fàcil després d’una catarsi i les festes tradicionals ens ajuden a fer-ne almenys una, cada Carnaval. Com sempre, podem prendre consciència que no hi ha res perquè si, tot té un contingut útil si arribem a descobrir-lo..

 

La gran disbauxa ens prepara per a la calma i la purificació. Després d’una gran catarsi és convenient una època de mesura i de recuperació de l’estabilitat en tots els sentits, físic, mental i espiritual. No és cap casualitat que les religions, totes, proposin èpoques de purificació, després de festes populars, més o menys lligades a l’abús i a la follia.

 

Nosaltres, persones interessades pel nostre creixement en consciència, hem de saber aprofitar totes les ocasions que se’ns presentin per alliberar allò que ens impedeix créixer per, més tard, endinsar-nos en el nostre interior per trobar aquell racó de pau profunda i joiosa, que roman dins nostre, delerós perquè el descobrim i ens en beneficiem.

 

Podeu pensar que l’argument que acabo de donar, a l’entorn de Carnaval, és una manera com una altra de portar l’aigua al meu molí. Fet i debatut, sempre arribo a la conclusió que ens cal cercar la pau interior. Teniu raó, és així. Quan quelcom ens interessa, perquè sabem amb tota seguretat que és el que ens convé, podem arribar-hi sempre que ens ho proposem. Tots els camins van a Roma!

 

Si el meu entossudiment és útil perquè una persona, fixeu-nos, només una, decideixi agafar el timó de la seva vida i enfocar la seva embarcació rumb a la felicitat, em dono per satisfeta.

 

Perquè, amics meus, la felicitat és la única fita de la nostra vida. Qualsevol aproximació que ens puguin vendre, només ens menarà a la insatisfacció. El desig íntim de la persona és sentir-se satisfeta amb allò que és i no amb allò que té.

 

Fem que cada un dels nostres passos ens acosti més a la nostra autèntica fita. Sapiguem refusar totes les aproximacions barates i no defallim mai a l’hora de cercar la veritat absoluta i la satisfacció plena. Arribar a la fita només depèn de la confiança que siguem capaços de tenir en nosaltres mateixos.

 

Regina Ferrando

26 de febrer de 2004