DESPRÉS DE LA DISBAUXA... LA CALMA
I ara, després de la
disbauxa del Carnaval, després d’haver eliminat tots els nostres dimonis,
després d’haver apagat fins la darrera espurna d’energia contaminada, després
d’haver llençat per la finestra totes les nostres frustracions i tots els
nostres complexos, ens podem disposar a esguardar el nostre interior, deixant
que totes les marees s’apaivaguin i, així, entrar en un procés de coneixement
de nosaltres mateixos.
El camí de
creixement és molt més fàcil després d’una catarsi i les festes tradicionals
ens ajuden a fer-ne almenys una, cada Carnaval. Com sempre, podem prendre
consciència que no hi ha res perquè si, tot té un contingut útil si arribem a
descobrir-lo..
La gran disbauxa ens
prepara per a la calma i la purificació. Després d’una gran catarsi és
convenient una època de mesura i de recuperació de l’estabilitat en tots els
sentits, físic, mental i espiritual. No és cap casualitat que les religions,
totes, proposin èpoques de purificació, després de festes populars, més o menys
lligades a l’abús i a la follia.
Nosaltres, persones
interessades pel nostre creixement en consciència, hem de saber aprofitar totes
les ocasions que se’ns presentin per alliberar allò que ens impedeix créixer
per, més tard, endinsar-nos en el nostre interior per trobar aquell racó de pau
profunda i joiosa, que roman dins nostre, delerós perquè el descobrim i ens en
beneficiem.
Podeu pensar que
l’argument que acabo de donar, a l’entorn de Carnaval, és una manera com una
altra de portar l’aigua al meu molí. Fet i debatut, sempre arribo a la
conclusió que ens cal cercar la pau interior. Teniu raó, és així. Quan quelcom
ens interessa, perquè sabem amb tota seguretat que és el que ens convé, podem
arribar-hi sempre que ens ho proposem. Tots els camins van a Roma!
Si el meu
entossudiment és útil perquè una persona, fixeu-nos, només una, decideixi
agafar el timó de la seva vida i enfocar la seva embarcació rumb a la
felicitat, em dono per satisfeta.
Perquè, amics meus,
la felicitat és la única fita de la nostra vida. Qualsevol aproximació que ens
puguin vendre, només ens menarà a la insatisfacció. El desig íntim de la
persona és sentir-se satisfeta amb allò que és i no amb allò que té.
Fem que cada un dels
nostres passos ens acosti més a la nostra autèntica fita. Sapiguem refusar
totes les aproximacions barates i no defallim mai a l’hora de cercar la veritat
absoluta i la satisfacció plena. Arribar a la fita només depèn de la confiança
que siguem capaços de tenir en nosaltres mateixos.
Regina Ferrando
26 de febrer de 2004