APRENDRE A VIURE

 

Des del moment del naixement, que esdevé acompanyat del corresponent trauma, la nostra vida és un enfilall de petites o grans experiències, que van conformant la nostra escala de valors.

 

Després, la nostra educació discorre per un seguit de normes morals i socials, un seguit de models i d’idees que els adults ens transmeten, cosa que en conjunt acaba essent el nostre bagatge cultural.

 

L’infant és una esponja, a l’hora d’adquirir coneixement, i el seu nivell d’intuïció li permet aprendre dels que l’envolten més allò que fan, que no pas allò que li diuen que ha de fer. L’infant, doncs, es regeix molt més per la intuïció que no pas per l’intel·lecte.

 

A mesura que ens fem grans, aprenem a fer comèdia, aprenem a fer coses diferents d’allò que diem i aprenem a ser un mal exemple per als éssers en formació. Aprenem a reprimir les nostres emocions per por de mostrar-nos febles als altres. Aprenem, en definitiva, a interpretar rols diferents a nosaltres mateixos, fins l’extrem que arriba el dia que ni nosaltres sabem ben bé qui som.

 

A partir d’aquest moment, la nostra vida, de mica en mica, va perdent sentit, ens anem desconnectant de la nostra essència veritable i perdem la possibilitat de ser feliços.

 

Prendre consciència d’aquesta situació, és ja emprendre el camí de la recuperació plena com a éssers humans. Això fa que molts de nosaltres, quan som adults i no volem renunciar a la nostra felicitat, decidim emprendre el camí d’aprendre a viure.

 

Ens adonem que l’educació que hem rebut anava acompanyada de les deficiències humanes dels nostres educadors que, amb tota la bona fe, ens han ensenyat allò que creien que era correcte, però també ens han traspassat part de les seves mancances, de les seves rigideses, de les seves pors.

 

Adonar-se d’això, no és motiu per emprendre una croada en contra dels nostres educadors, ans tot el contrari, ens ha de fer reaccionar per, si més no, poder ser una millor imatge per als ulls tafaners i delerosos de saviesa dels infants que ens envolten.

 

Hem d’arribar a descobrir que els infants tenen un pou de saviesa natural i sense màcula per ensenyar-nos, allò que nosaltres hem perdut juntament amb la innocència, i que abans de fer-los arribar la nostra experiència, passada per l’intel·lecte, hauríem d’aprendre a alliberar-nos de les màscares que ens amaguen el rostre. No podem aprendre a viure, si no tornem a viure com infants.

 

Regina Ferrando

22 de gener de 2004