LA CONVIVÈNCIA

 

La convivència familiar, la convivència amb els companys de treball, la convivència amb els veïns, la convivència als pobles o ciutats, és un escull que cada vegada se’ns fa més difícil de vèncer. Tots hem viscut xerrades en les què hom arriba a la conclusió que la convivència és difícil.

 

Si ens parem a fer una anàlisi d’aquesta situació, ens adonarem que, cada vegada més, s’està arribant a graus d’intolerància que ens impedeixen viure i gaudir de la presència d’altri.

 

Avui, cada vegada hi ha més parelles que se separen, perquè ja no se suporten, de totes les edats i de tots els estrats socials. La violència de gènere creix d’una forma alarmant. La relació amb els fills constitueix, en molts casos, un veritable calvari per als membres de les famílies. Les relacions de treball han esdevingut una cursa d’obstacles, amb competitivitat sense mesura. La convivència als pobles i a les ciutats comença a ser inexistent, fet que s’acompanya per un elevat nivell de crispació. En ple segle XXI, les guerres son presents, tot i els avenços de la ciència, la tècnica, la informació, la comunicació i el coneixement.

 

Davant d’aquesta situació descoratjadora que ens fa estremir, els éssers humans ens hem de plantejar quines són les causes que ens empenyen a aquesta catàstrofe.

 

Cada un de nosaltres, per naturalesa, compta amb la saviesa necessària per mitigar el sofriment, sinó de la humanitat, sí de l’entorn més proper. Tots desitgem ser feliços i viure en harmonia amb el nostre entorn, perquè, doncs, som incapaços d’aconseguir-ho?

 

Segurament hi ha molts i diversos motius, però n’hi ha un de fonamental que és la relació amb nosaltres mateixos. La convivència està fonamentada en el respecte i en l’amor. Per tal de poder respectar i estimar els altres, és imprescindible respectar-nos i estimar-nos a nosaltres mateixos. La intolerància externa no és més que una conseqüència de la nostra intolerància interna. Les guerres del món, no són més que el reflex de totes les nostres petites guerres internes.

 

Quan vivim en pau amb nosaltres mateixos i assumim la responsabilitat de la nostra vida, és a dir, quan deixem de donar la culpa als altres de la situació que vivim, sigui la parella, els fills, els veïns, els companys de treball o els governants, som capaços de respectar-nos i de respectar. Quan som capaços d’acceptar-nos a nosaltres mateixos, amb tota la nostra col·lecció de virtuts i de defectes, també som capaços d’acceptar els altres, amb les càrregues respectives, sense necessitat d’intentar canviar-los. Només així, podem aconseguir que la nostra convivència sigui plaent, en qualsevol lloc i en qualsevol moment. L’amor és la única solució.

 

Regina Ferrando

30 d’octubre de 2003