EN SABREM PROU?

 

En el camí de creixement personal, hi ha dos principis que cal tenir sempre en compte: la necessitat d’aprendre a viure el present amb plenitud, per tal de poder entendre allò que la vida ens vol dir, i la seguretat que allò que nosaltres donem ens retornarà multiplicat.

 

El proppassat 11 de setembre, els esdeveniments trasbalsaren el planeta. La nació que s’havia gastat més diners en seguretat, rebia un atac ferotge. Milers i milers de persones morien a la vista de tot el món, sense que res no pogués impedir-ho.

 

Davant d’aquella situació límit, que ens trasbalsava a tots, calia preguntar-se el significat d’aquell desastre, quina explicació podia tenir tanta crueltat?  De cop tots els habitants dels països del món privilegiat sentiem que en una hora havíem perdut la nostra seguretat. En una hora els esdeveniments ens comunicaven que erem tan fràgils com el que més. Que la nostra  opulència era efímera i que la seguretat absoluta no s’aconsegueix per molts diners que es puguin tenir.

 

De cop, em van venir a la memòria els atacs que, protagonitzats pels Estats Units, havíem contemplat en directe per la televisió no feia tant de temps, que vèiem des del nostre còmode sofà, com si fos una pel·lículla, sense prendre consciència de la brutalitat que mostraven. Em passaven per la memòria Hiroshima, Vietnam, el Golf... i, automàticament, recordava aquella dita popular “qui sembra vents, recull tempestes”.

 

Crec que el passat 11 de setembre hem rebut una lliçó d’humilitat. La vida ens ha dit clarament que tots som iguals, que ningú és superior als altres. Que tots tenim les nostres forces, però també les nostres fragilitats, i que els diners no ho poden tot. Que les prepotències, malalties d’orgull, es paguen molt cares.

 

M’agradaria pensar que els nostres governants seran capaços d’entendre els esdeveniments. De llegir-los en clau d’amor i no d’odi i de venjança, de solucionar-los des del diàleg i no des de la lluita. De fer el canvi de mentalitat que la vida ens demana a ple pulmó. La pregunta que ara em plantejo és: en sabrem prou?

 

La resposta és individual i està al nostre abast. No podem desanimar-nos si la realitat ens fa veure que encara no hem aconseguit l’energia suficient per canviar la mentalitat del planeta. Cal, sobretot, que aquells que hem iniciat el camí de l’amor, no abaixem la guàrdia. Que el desànim no ens faci retrocedir. Les situacions adverses no duraran sempre i si ens hi entussodim farem que el canvi sigui una realitat. L’amor segueix espandint-se amb la nostra energia i, tard o d’hora, arribarà a tots els racons del planeta.

 

Regina Ferrando

27-9-2001