El comportament habitual de moltes perso=
nes
de la nostra societat dóna entendre que viuen amb un sentiment bruta=
l de
soledat. Moltes de les nostres actuacions quotidianes es fonamenten en aque=
sta
mena de soledat interior que, amb més o menys mesura, ens afecta a t=
ots,
en un moment o altre de la vida. És aquella sensació profunda=
que
allò que tu no facis, no ho farà ningú.
Aquest tarannà ens ha portat a te=
nir
la sensació que estem sols. Tant temps cobejant el sentiment de soli=
tud
que al final ens l’hem arribat a creure. Arribats a aquest punt, i a
mesura que avancem en consciència, ens adonem que en molts actes de =
la
vida quotidiana sovint actuem com si després de nosaltres no hi
hagués ningú més.
Sinó quina explicació tind=
ria
que aparquem ocupant dues places d’aparcament, sense el més
mínim escrúpol; i com podríem entendre, perquè =
som
capaços de deixar el cotxe, impedint el pas a aquelles persones que =
no
poden franquejar les barreres arquitectòniques. I aquests dos exempl=
es
són flagrants, però en coses més insignificants,
també fem servir aquest tarannà de solitud.
I ha altres exemples, molt més
prosaics, però no per això menys aclaridors: perquè mo=
lts
de nosaltres, quan anem a un lavabo i s’acaba el paper, no fem res per
reposar-lo; perquè som capaços de continuar llençant
papers a terra; perquè hi ha persones que escriuen amb una lletra que
només l’entenen, perquè som capaços de parar la
taula amb desgana; perquè a vegades no ens entusiasma la idea de cui=
nar
per als altres. La resposta seria: perquè hem perdut de vista la
veritable finalitat de la nostra vida.
La persona humana és un és= ser social per excel·lència. Vivim en un món ben ple de persones. I això no és així perquè visquem igno= rant l’entorn, sinó perquè hem d’aprendre els uns dels altres. Si no ens fem conscients d’aquesta necessitat, la nostra vida= pot arribar a ser insuportable. Si no aprenem de seguida a compartir, perdrem el nostre principal plaer, el veritable motiu de la nostra existència.<= o:p>
Hem de començar a viure des de la=
realitat
que no estem sols. Que qualsevol dels nostres actes, per insignificant que
sigui, té unes repercussions en la vida d’altres persones, que
només facilitant la vida a tots aquells que ens envolten, aconseguir=
em
que la nostra vida esdevingui fàcil i plaent. Convencem-nos que
qualsevol vivència, qualsevol plaer compartit, és immensament
millor que qualsevol plaer solitari.
Fem-ho tot amb la delicadesa amorosa que=
ens
caracteritza, quan volem. Visquem cada instant de la nostra vida des de la
seguretat que no estarem mai sols i actuem sempre d’acord amb aquest
convenciment.
Regina Ferrando
24-5-2001