Comencem a perdre la innocència e=
n el
moment que iniciem el nostre arxiu de records, tant agradables com
desagradables, i ens creiem que aquest arxiu és el fonament del nost=
re
futur.
A partir d’aquest moment fem servir
l’experiència com a premonició del futur, cosa que ens =
fa
iniciar un seguit de mecanismes de control per tal d’evitar que els
moments difícils es repeteixin. Aquesta actitud ens manté
ancorats en un passat, curull de pors i culpes, i ens obliga a projectar un
futur totalment incert, impedint-nos viure el present amb plenitud.
Mentre no iniciem un camí de
creixement, ignorem que tots els mecanismes de control, no fan més q=
ue
emmascarar la nostra personalitat, convertint-nos en éssers que no t=
enen
res a veure amb nosaltres. És el començament de la pèr=
dua
d’identitat que, a la llarga, ens impedeix ser feliços i poder
estimar-nos i estimar tots aquells que ens envolten.
Hem de començar a aprendre que to=
tes
les situacions que vivim, tant les positives com les negatives, no só=
;n
més que una font de coneixements que, si aconseguim extreure’n=
el
significat, ens ajudaran a créixer en saviesa.
Hem de tenir ben present, però, q= ue la vida ens donarà a cada moment allò que necessitem i que, p= er tant, ens equivoquem en el moment que volem controlar els esdeveniments, perquè sovint ens impedim viure la situació que ens pertoca.<= o:p>
Hem de recuperar, doncs, la confian&cced=
il;a
en el procés de la vida. Així, deixarem que els esdeveniments
vagin arribant sense prejudicis, perquè haurem après a n&eacu=
te;ixer
de nou a cada instant.
La convivència amb nosaltres mate=
ixos
i amb els altres es fa molt difícil, mentre tenim el passat sempre
present a la memòria, mentre som incapaços de perdonar-nos i
perdonar als altres el més mínim defecte, la més
mínima errada. Conviure amb un sac a l’esquena carregat
d’errors i de culpabilitats no fa que siguem millors. Els errors
són una font de coneixement. Un cop adquirit, deixen de tenir la
més mínima importància. Quan els errors del passat es
converteixen en un càstig per viure el present, és que hem pe=
rdut
la capacitat de perdonar i, per tant, som incapaços d’estimar.=
Veure’ns a nosaltres mateixos, als
altres i a totes les situacions amb ulls nous, com acabats d’estrenar,
ens permetrà viure el present amb tota la plenitud, actitud
imprescindible per mostrar-nos tal com som, sense cuirasses, moment en el q=
ual
serem capaços d’expressar l’amor com la nostra
essència veritable i serem un regal per als altres.
Regina Ferrando
15 de febrer de 2001