A la nostra societat hi ha la creen&cced=
il;a
que les criatures, en néixer, són com recipients buits que cal
omplir. Així, cal esmerçar-se en ensenyar als infants all&ogr=
ave;
que s’ha de fer i allò que no s’ha de fer, allò q=
ue
està bé i allò que no ho està i, en definitiva,
allò que s’ha de pensar i allò que no s’ha de pen=
sar.
Així, des de petits, pares,
família, mestres, religió i societat ens martellegen amb tot =
un
seguit d’ordres que se suposa que hem d’acceptar per arribar a =
ser
“competents”, socialment. La nostra ment, amb totes aquestes
ordres, es pot arribar a convertir en una presó que ens impedeix
desenvolupar-nos segons el nostre lliure albir.
Un bon dia, però, prenem
consciència de l’existència de la gàbia, encara =
que
ens costa molt travessar els barrots inexistents, perquè ens hem arr=
ibat
a creure que som només la nostra ment.
Sortosament som éssers complets i
eterns, i la ment no és més que una part que amb el cos, les
emocions i l’esperit conforma la nostra veritable essència.
Amb el creixement personal arribem a
descobrir que som éssers il·limitats i que totes les barreres=
que
no ens deixen desenvolupar són només un miratge, producte de =
la
nostra ment.
Hi ha una història que
il·lustra clarament la forma de les nostre limitacions: una senyora
tenia, al menjador, una peixera petita i rodona amb dos peixos vermells. Un=
dia
va decidir que havia de canviar l’aigua de la peixera. Va omplir la
banyera d’aigua i hi va posar els peixos, pensant que gaudirien molt =
en
un espai tan ampli en comparació amb el que estaven acostumats. Quan=
va
tenir la peixera neta i tornà al bany a recollir els peixos, els va
trobar nedant en un dels angles de la banyera, en cercles de les mateixes
dimensions de la seva peixera. Els peixos s’havien fet seus els l&iac=
ute;mits
de la peixera i eren incapaços de gaudir de les dimensions de la
banyera.
De la mateixa manera, les persones restem
limitades per la nostra ment i perdem la consciència de què s=
om
éssers sense límits. Aprenguem a veure tot el que ens envolta=
amb
ulls nous, sense judicar, sense comparar, en definitiva, sense pensar. Hem
d’aprendre a contemplar-ho tot sense donar l’oportunitat a la
nostra ment perquè ens limiti.
Sapiguem obrir la porta de la nostra
gàbia inexistent, produïda per la nostra ment, per poder gaudir=
de
tota la llibertat que ens pertoca com a criatures de l’Univers. I si =
la
nostra ment es resisteix, estimem amb totes les nostres forces perquè
l’amor ens fa capaços de traspassar totes les barreres.
L’Amor ens fa lliures.
Regina Ferrando
30 de setembre de 1999